RELATS CONJUNTS: Tatuatge

El ganivet de tallar el pa amb la característica serra de dents amples i arrodonides va caure a terra, ensangonat. M'havia tornat a desmaiar.

Ja estava a apunt d'acabar, i això que portava gairebé un mes treballant-hi les dues horetes que tenia entre que tornava de la feina i no arribaven la Magda i els nens.

El procediment era sempre el mateix: entrar a correcuita, deixar el maletí a la taula de la cuina, treure el ganivet del rentaplats (sempre el desava allà després d'esbandir-lo, amb la vana esperança de que una ruixada d'aigua calenta i una mica de sabó el desnifectarien per al dia següent), despullar-me deixant la roba ben col·locada sobre el llit i anar per feina al quarto de bany.

Durant aquests dies procurava dinar bé a la feina: els fregits, la pasta i els fruits secs per anar picant entre hores eren indispensables per... després... no haver de passar pel que estava passant. En efecte, a vegades les coses no sortien com havien de sortir i perdia uns minuts preciosos (l'altre dia la inconsciència va durar quasi una hora, amb una mica de sort aquesta vegada no n'hi hauria per tant).

Si tot marxava bé, en acabar la setmana (encara era dimecres), la feina esteria enllestida i només caldria reposar durant el mes pròxim, fins arribar a la Setmana Santa, moment decissiu.

Per a aquell interludi professional, la dona del Senyor Cap (el director de l'empresa d'assegurances on treballava), íntima de la Magda, ens havia convidat a passar un dies a la seva casa de la platja... i és per això que ara jo feia el que estava fent, ganivet a la mà: en aquell viatge, on compartiria sostre, coberts i piscina amb el director, em jugava l'ascens tant somiat.

Per a mí la feina no només era la feina: la feina era la vida.

Per desgràcia, l'inconciència mai va acabar i, quan van arribar la Magda i els nens, en Joanet (el petit, de cinc anys) va trobar el meu cos al quarto de bany, ensangonat, ganivet al costat, amb l'esquena en part ferida, en part cicatritzada (portava ja quasi un mes, us ho recordo, amputant-me aquell preciós i maleït tatuatge, obstacle per al meu ascens).

Es un relato improvisado para Relats Conjunts que habla de muerte pero me va de perlas para resucitar.