It is the spectator, and not life, that art really mirrors.
Oscar Wilde, hinchado de orgullo propio o de celo posesivo.
El arte no es lo que el artista crea, si no lo que nosotros percibimos.
The Town Crier, hinchado de alcohol ajeno o de la ausencia de éste.
25.11.07
THE TOWN CRIER: Espectador
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
6 comentarios:
Yo me inclino mas hacia la de Oscar Wilde. Sin duda me parece mas acertada.
A mí me gustan ambas, obviamente mucho más la de O. Wilde, ya que la otra es tan solo un refrito (seguramente la de Wilde también, pero ahora mismo no estoy como para atestiguarlo).
Me parece muy romántico y verdadero que el espectador tenga un papel activo en el arte, ya que una obra, como puede ser una novela, no está cerrada hasta que alguien no la lee. Mientras no se haya leído tan solo hay unas pautas, un juego, que un escritor ha propuesto.
El esritor o pintor o artista en general, haya tratado de reflejar lo que haya tratado de reflejar, no podrá obligar al espectador a interpretar, vivir y valorar la obra tal y como él desea o de una forma "objetiva". El arte, pues refleja al espectador.
Por otro lado, un cambio en la concepción del "arte" o "acto artístico" es el que propone la segunda frase: como el espectador es el intérprete y el artista tan solo nos da una pauta (digo "tan solo", pero no es nada fácil hacerlo), el acto artístico no sería tanto la composición (en la que juega más la originalidad, el ingenio, la capacidad retórica, léxica o plástica y un largo etcétera) como cuando la obra es descifrada, experimentada o disfrutada.
Así el espectador es el que acaba de conjugar la obra, el que la hace arte gracias a que el artista ha sembrado el camino.
"Arte" no es cuando un escritor sujeta su obra y dice "esto es arte"; "arte" es cuando tú lees ese libro y te recreas en él.
Sin más.
PD: de todos modos, para nada defendería la segunda frase ante el juez, le he otorgado un huequecito en Wet Doggie debido a una experiencia onírica que tuve recientemente... y que algún día contaré.
Me parece muy acertada tu reflexion, la secundo y la terceco
Grandes frases ambas, pero Wilde te lleva ventaja :P
Bueno, simplemente es que al desaparecer mi otro yo, he perdido mi exagerada racionalidad. La vida no está trazada ni responde a estrategias... hay que arriesgar.
Gracias de todos modos por desearme suerte... si el destino no está trazado, la necesitaré jajaja.
Un saludo.
Potser això sonarà rocambolesc, però una obra d'art (sigui literària, visual o escènica) no requereix automàticament d'espectador com per a ser considerada un art.
El cas més evident el podem trobar en l'art inmediatament contemporani, tantes vegades incomprès o no apreciat.
Personalment m'agrada considerar que, ja que tot el món està conectat (i em remonto a les teories de subconscient multihumà), el que fem, fins i tot allò més amagat té una repercusió global (diga'm egocèntric). Tu mateix no ets capaç d'amagar ni els teus pensaments més íntims perquè al cap i a la fi, algú altra els haurà pensat o estarà pensant en aquell instant. Per dir-ho d'alguna manera sóm únics però el fet que tots siguem únics fa que no ho siguem.
Amb tot això vull arribar al punt de sortida. Si tu com a individu consideres que quelcom (mira que s'ha de ser repelent per utilitzar "quelcom") és "art" en el sentit més artístic de la paraula, vol dir que algú en aquest món també ho consideraria, i com que en aquest món de burros quan ja hi ha l'opinió de dues persones ja es coneix com a "corrent" aquella peça ja pot ésser considerada art.
Realment em sembla que no m'he expressat com pretenia.. però ordinadors de la facultat no em donen una privacitat amb la meva ment.
PD: M'encanta que em fagis pensar.
-Ia
T'he arrivat a entendre, Ia, jeje, encara que he requerit dues lectures (no perquè t'expressis malament, més aviat perquè estic una mica adormit).
A veure si sintetitzo bé: una obra d'art no requereix estar expermentant-la per a ésser considerada art ja que, amb que algú l'hagi considerada art, com més d'un, inevitablement, ho haurà fet, ja pot ésser considerada art globalment.
El que dius està força bé, ja que ni es decanta per les definicions més tradicionals, que són les que procurava capgirar, ni es decanta per la meva revolució abojarrada que jo mateix proposava, xD.
Malgrat això, m'aferro a la meva proposta degut a certa experiència mística que vaig tenir far poc.
M'explicaré una mica, sense arrivar al detall:
Defenso que l'art es produeix quan algú l'experimenta (no vull anomenar art, perxemple, la Gioconda si no la tinc al davant; en canvi, tenir-la al davant i "experimentar-la" [sona malament] si seria "art") perquè cadascú té un bagatge diferent, rep de manera diferent les percepcions, està en un estat diferent quan experimenta l'art (pots estar trist, a punt de morir, drogat, etc) i una mica d'etcètera per aquí, una mica d'etcètera per allà.
El greu problema que té la meva posició es que, per exemple, algú podria considerar "art" el Harry Potter, quan a mi em sembla una merda (ho sento, HarryPotterians), i llavors m'enfado i no respiro i no vull sortir al carrer.
Aquest es un problema de no saber conviure els uns amb els altres, a mí em costa. Si algú em diu que el Harry Potter es la millor obra de la literatura infantil i/o juvenil que s'ha fet mai m'empipo... però mira, es el que hi ha.
El problema derivat d'això es que no es pot fer un "llistat d'obres canòniques". De tota manera, arrivo a aquesta conclusió, principalment, perquè jo discrepo de moltes d'aquestes obres canòniques que altres defensen...
Potser si anés borratxo o anès disfressat de bruixot i veies la peli de Harry Potter la consideraria art, no ho se, pero si la fruieixo... què importa que no estigui dintre del "canon oficial"? Què importa que CAP CRÍTIC DECENT la valori com, per exemple, una de les 100 millors películes de la història? Si per a mi ho és... si borratxo i disfressat de bruixot ho és...
Sóc un pesat, perdó, no paro d'escriure, jaja.
....................
Sin más.
Publicar un comentario